A la jornada anterior el grup havia partit de les seues referències per crear el seu plànol particular de Benimaclet on les protagonistes eren les seues vivendes, l’escola i els parcs. Les famílies ens comuniquen les zones per les que viuen les infants del grup i les educadores creem un plànol que recorrerem passet a passet. 

Avui anem direcció a Valladolid, però a l’avinguda, encara que per a la xicalla es troba ben enllà. De camí trobem forats pels que podria estar el fardatxo amagat i aprofitem per fixar-nos en els diferents tipus de clavegueram. Ens apropem i algunes diuen que fa olor a oli… 

El 10! el 10! algunes ja han identificat el bus al que puja la seua iaia, és l’autobus número 10, que ocupa totes les nostres mans, saludem al conductor i fem un viatge sense trajecte, pujem per la porta de davant, entrem a un nou espai, un Univers aturat, i eixim per la porta de darrere, just després de que el motor es pose en marxa per iniciar el recorregut, arribem a terra abans de que inicie el viatge, doncs a nosaltres ens espera altre camí.

Seguim per un carrer amb nom de vent, Mistral, que en realitat és el cognom  del poeta Frederic, poeta occità guanyador del premi Nobel de Literatura. 

Sembla que algú viu per allà i que una tieta, una iaia també fan aquest camí per arribar a casa… Algunes reconeixen que sembla el camí de casa d’un company, i així és.

Malgrat que no corre massa aire i hui fa solet l’illa de la vorera ens fa aturar-nos i observar que hi ha un piló que té altre color, un groc molt bonic.

Mirem per creuar i iniciem el viatge cap a altres forats, en aquest cas una palmera que segons X. és datilera! Seguim i apareix l’espai d’aventures! una illeta d’arbustos, pedres i una rampa que donen molt de joc per a fer un circuit ràpid, amb peus d’infant i veloç. Apareix el camió del vidre i algunes es queden bocabadades.

Creuem el carrer i una creu de flors blanques ens recorda que estem al mes de maig, de sobte un cotxe de color groc apareix i S. diu que serà d’algun carter.

Caminem i apareixem en el parc, una meravella per als sentits eixes pedretes que serveixen per a una infinitat de jocs, per dibuixar amb els nostres peus, per cobrir superfícies, per fer sons misteriosos, per xafar, per llançar, per tocar… Entre cossos i el joc el conflicte està servit. Anem conquerint la plaça i sabem quins són els nostres perímetres d’acció, ara fem equilibris, ara estimulem el sentit vestibular girant, ara pugem a un arbre, emprem unes escales de mil maneres possibles, juguem amb les nostres xicotetes extremitats a arribar als jocs dels iaios/es, i fem amb les xapes els nostres trajectes. 

Localitzem on ens trobem en aquest barri, en la nostra subjectivitat particular. Creem les nostres cases amb xapes, pero no volem estar soles i inventem els camins que ens connecten, diuen: “jo faig un camí a casa de N.”

“jo crec que falta un parc on poder saltar…”

El teu espai, el meu espai, les meues fronteres, les meues conquestes, el meu dolor i el teu, el meu plaer i el teu, l’altra infància que corre i que s’apropa interpetant en el nostre plànol un tiranosaure, i és que cal estar dins d’aquells ulls per entendre aquest meravellós Univers.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.